.Escritos 2022....Textos 2022... .INDEX.

El final del Diario de guerra del Beato Pere Tarrés

Enrolado forzoso como médico en el ejército rojo durante ocho meses, el beato Pere Tarrés, cuando la desbandada encabezada por los jefes en Cataluña, se fue con un permiso a Barcelona el 24.01.1939, "decidido a no volver".

Terminada la guerra, ingresó en el Seminario a sus 34 años y fue sacerdote desde 1942 hasta su fallecimiento en 1950, culminando una vida de gran santidad. Su Diario de guerra no lo dio por terminado hasta después de lo que entonces se llamó la liberación de Barcelona; aunque alguna edición, como la del monje don Romuald Díaz en 1973 amputa las últimas páginas del Diario y no contribuye así a la buena memoria histórica, sino a la mala memoria histórica y a que intenten utilizar a Pere Tarrés los malos políticos.

En cambio, don José Vives Suriá cita el final del Diario de guerra del beato Pere Tarrés en su gran artículo:
Pere Tarrés y Claret, fejocista, médico y sacerdote, un buen modelo para nuestros días. Cristiandad. Barcelona, nn. 821-822, nov. diciembre de 1999, págs. 45-50

He aquí las últimas páginas de El meu Diari de guerra del beato Pere Tarrés en versión original en catalán y con una traducción para facilitar la lectura del original.

25 gener 39.- Barcelona. Vivim hores d'emoció. S'apropa l'hora de la redempció per Cataluya. Estem pendents de les noticies que ens porta la ràdio. Els facciosos són ja al Prat. Tenen tots els pobles de la riba dreta del Llobregat. Són també a Esplugues i a Castellbisbal, camí d'encerclar totalment la ciutat. Ha caigut també Solsona. La gent no es mou del costat dels aparells de ràdio escoltant les emissores estrangeres, que donen noves, seguint pas a pas la nostra tragèdia.

L'èxode de la ciutat continua. Els ministeris i centres oficials continuen desfilant camí de Girona. La ciutat està en actitud expectant. Tota la vida ciutadana resta paralitzada. Els tramvies no circulen. Els carrers s'omplen d'escombreries. Estem sense autoritat. Aquesta ha abandonat vergonyosament el seu lloc per tal de salvar la seva miserable vida. Pels carrers es paqueja insistentment. De tant en tant la remor de l'explossió dels obusos fa gemir portes i finestres. L'aviació ens sobrevola sense bombardejar. Les sirenes encara avisen i algun antiaeri encara dispara. El poble assalta dependències i dipòsits de queviures. La guàrdia d'assalt actua. Tothom espera. Tothom desitja que arribi prompte l'hora de l'alliberament.

Avui, diada de la conversió de sant Pau, l'apòstol per excel.lència, l'apòstol que ha fet la més bella apologia de la caritat, he pogut oir missa i combregar a casa d'en Pere. He parlat amb la Carme Noll, després de la seva presó, al cap d'onze mesos de la seva detenció.

A fi de passar aquests dies, que podrien ésser difícils, per mediació d'en Pere Llumà i mercès a l'esperit benvolent i caritatiu de l'amic Albert Casanelles i la seva família, m'he anat a refugiar a casa seva, on hi ha també el P. Evangelista (Sr. Blanc). M'han rebut amb afecte. Amb l'esmentat Sr. Blanc hem tingut una llarga conversa sobre l'amor i la pobresa. Estic en un despatx voltat de llibres i bons llibres. El Santíssim és a la cambra del costat. Procuraré aquests dies fer una vida d'Exercicis. Serà una preparació. L'amic Pere diu que ralitzaré el meu desig molt aviat, més prompte del que em penso. Jesús, augmenteume la meva vocació.

Mare meva, Regina dels apòstols, feu-me com sant Pau, un apòstol foll d'amor i de zel, valent, ardit, cor de foc, que abrandi les ànimes. Verge Maria, ben aviat ressonaran les Salves a la vostra glòria, per tots els carrers i places; ben aviat seran refets els vostres temples i capelles i ermites. Mare meva, que us lloïn tots els pobles, tots els homes i sobretot Espanya, i d'Espanya Cayalunya. Que prompte retornin al Montserrat els vostres monjos i l'Escolania, el vostre colomar, Deu vos salve, Verge i Mare, Regina de Catalunya.

Ha pogut escapar també de L'infern roig el meu amic Montfort, pel cual passava angúnia.

26 gener 39.- Barcelona. Quina «pesadilla» aquesta nit! Quina angoixa! He somniat que el capità Arribas, d'Estat Major, havia descobert la meva deserció i que m'havia vingut a cercar tot seriós amb el seu braç amenaçant encara. He somniat roques, muntanyes, amagatalls i moments d'angoixa. Ferits amb plagues gangrenades i fractures... Sols ha estat un somni.

He experimentat un alleujament en despertar-me i trobar-me sota l'acollidora casa dels bons amics Casanellas.

De bon matí, notícies. Ha caigut Solsona com anotava ahir i continua l'avanç avall. Per ací son ja a sant Pere Màrtir. Acaben d'arribar ja.

He oït la santa Missa i he combregat, mentre a fora continuava la remor de la fuselleria i morters i bombes de mà que feia un moment havia començat.

La mateixa, creixent però, expectació d'ahir. Gairebé tremolava d'emoció. Deu meu salveu la Patria! Quan penso que aqueix soroll és el mateix que sentia abans d'ocupar els pobles de Catalunya en els quals fèiem encara resistència, i que ara el sento a les portes de Barcelona, no sé què em passa de tanta alegria.

La remor s'apropa. Tothom els espera. Quin desig de sortir i respirar a ple pulmó l'aire pur de la pau. S'apropa la primavera, i amb ella la tan sospirada pau i el restabliment del regne de Crist. Regne sant, d'amor, de caritat!

Ahir a la nit van parlar els representants de les joventuts antifeixistes, dels partits comunistes, socialistes, C.N.T., recomanant la resistència, l'aixecament de barricades, la defensa pam a pam, la lluita, l'aixecament del poble, i els tòpiccs de l'invasió estrangera, del nom de Catalunya -ells parlant de Catalunya en castellá tots, quina cosa més exòtica-, de las seves llibertats i de la República (?) Espanyola i de les essències del proletariat. Paraules que queien en el buit, com gotes glaçadas en un cor mort ja. Sense escalf, sense entusiasme, sense vibració, convençuts del fracàs. Gairebé feia riure. al mes de gener del 1939 no som pas al 19 de juliol del 1936. Qui volen que s'aixequi, si tota la joventut o ha estat assesinada o morta en la guerra! Qui pot aixecar-se per defensar un terrible règim de tirania i de terror sota l'estel roig i la bandera roja i negra o vermella, de l'odi a mort i lluita de classes?

Paraules que el vent s'emporta i que no entren en el cor de ningú. Dissortats! Estic convençut que s'apropen pera Espanya hores de glòria i de llum i de reconciliació, de força creadora.

Estic convençut que renaixerà la flama viva del cristianisme més viva que mai.

Son les quatre de la tarda. Vivim moments únics. Moments d'emoció sublim. Saltaria de joia. Ploraria d'alegria. La ràdio Saragossa acaba de donar la notícia que Barcelona acaba d'esser totalment encerclada i que han començat a entrar. Discursos. Crits de Barcelona y de Cataluya. Espanya i el mòn sencer està pendent de les notícies que es vagiin donant. Barcelona reconquerida per a Espanya i per al Crist. Barcelona alliberada de l'infern roig. El Marxisme, sota tots els aspectes, ha sofert el cop més decisiu. Catalunya, Catalunya età ja salvada. Hores històriques. Estem conmoguts. Aquí amb la família Casanelles i els amics Pallarols i el P. Evangelista estem emocionats al costat de la ràdio. Les metralladores peten encara. Alguna canonada retruny pel nostre cel. La Ràdio Associació dóna música. L'aviació sobrevola baixa sobre la Ciutat.

Déu meu, és possible que arribi l'hora de l'alliberament? Benedicite omnia opera Domimi Domino! Quan tot semblava esfondrat, Vos heu ressorgit ple de glòria. Senyor, es la vostra glòria el que m'interessa, l'única cosa per la qual el meu cor batega. Déu meu, Déu meu, gràcies d'haver-me permès presenciar tanta joia, l'alegria d'un poble que ressuscita! Déu meu, Déu meu! Laudate Dominum!

A les cinq de la tarda, enmig d'una emoció indescriptible, la Ràdio Associació de Catalunya ha assenyalat l'entrada de l'Exercit Nacional alliberador d'Espanya a los Rambles. Ha estat quelcom gran. Als crits d'«Arriba España» i de «Viva Franco», amb la veu fatigada, gairebé sense alè, han anunciat als quatre vents la conquesta de Barcelona. Les llàgrimes han quasi vingut als ulls. L'emoció i l'entusiasme popular que s'han llançat al carrer ha estat formidable.

No he pogut resistir la joia, m'he posat el vestit de paisà i hem sortit al carrer amb els amics Casanelles y Pedrerol. La gent al carrer aclamava les tropes i les columnes mororitzades que anaven arribant, aclamant Franco i l'Espanya única, lliure i gran. Ens abraçàvem pel carrer. La gent t'aturava enmig de felicitacions i crits de joia. Abraçades, besades, llàgrimes.

Déu meu, que admirable! Havia sofert sofert tant Catalunya! Ha arribat l'hora de seu alliberament!

He anat a casa, hem resat una estació al Santissim. He anat a casa en Pere Llumà, Mossèn Pere Llumà, i d'allí amb en Rof i en Bassols a casa el P. Torrents que ens ha rebut ple d'alegria.

Visca Crist Rei! Visca el Crist, Déu del'Amor! Visca la Verge de Montserrat! Visca la Puríssima i Inmaculada Concepció, Patrona d'Espanya!

M'he sentit profundament espanyol i mai com avui no em surt del cor un crit ben alt de:

Visca Espanya! Visca Catalunya espanyola!

Espaya està destinada a ser una gran força. Ella serà el nou fogar del Cristianisme. Déu meu, il.lumineu Franco y els altres dirigents, perquuè tots els seus actes siguin informats per les doctrines d'amor i de pau cristianes, com fins ara.

Déu meu, salveu la Pàtria! Us ofereixo tots els sofriments i angoixes soferts fins ara. Per res del món no voldria canviar aqueiz goig d'haver sofert per amor a Vós. Que aquests anys de sofriments serveixin per a la vostra glòria i per a la sntificació de la meva ànima.

Ela generals de l'Exercit han acabat de fer un parlament formidable, que ha encès el nostre cor, parlant d'amor, de pau i de justícia.

Verge Maria, Mare meva, contempleu la gloria del vostre Fill. Reina d'Espanya, continueu vetllant per la nostra Pàtria! Reina nostra, que ben aviat els temples cantin les vostres glòries. Augmenteu la meva vocació, augmenteu-la força, força! Feume un gran apòstol del vostre Fill i de les vostres grandeses. Déu Vos salve, Maria! Mareta meva, consoleu les families que els faltaran tants éssers estimats que contemplen la nostra joia del cel estant. Que els continuïn vetllant per la salvaciió de la Pàtria. Mare meva, consoleu tantes mares desolades, tantes germanes, tantes esposes vídues, tants orfes...

Jesús meu, ofereixo aquest sofriment a Vós, aqueix sofriment col.lectiu, tota la sang vessada tot el dolor dels vostres fills; i la vida de tants innocents i de tants amics...

Els desgraciats de la C.N.T.-F.A.I. estan resistint encara. Es cosa de ben poques hores. Que Déu se n'apiadi.

Visca Crist Rei! Visca Espanya cristiana!Visca Catalunya espanyola!

I poso fi al meu Diari de guerra.

25 de enero de 1939.- Barcelona. Vivimos horas de emoción. Se acerca la hora de la redención para Cataluña. Estamos pendientes de las noticias que nos trae la radio. Los facciosos están ya een el Prat. Tienen todos los pueblos de la orilla derecha del Llobregat. Estan también en Esplugas y en Castellbisbal, camino de cercar totalmente la ciudad. Ha caído también Solsona. La gente no se mueve de los aparatos de radio escuchando las emisoras extranjeras, que dan nuevas, siguiendo paso a paso nuestra tragedia.

El éxodo de la ciudad continua. Los ministerios y centros oficiales continúan desfilando camino de Gerona. La ciudad está en actitud expectante. Toda la vida ciudadana permanece paralizada. Los tranvías no circulan. las calles se llenan de basuras. Estamos sin autoridad. Ésta ha abandonado vergonzosamente su puesto con tal de salvar su miserable vida. por las calles se paquea insistentemente. De vez en cuando el rumor de la explosión de los obuses hace gemir puertas y ventanas. La aviación nos sobrevuela sin bombardear. Las sirenas todavía avisan y algún antiaéreo todavía dispara. El pueblo asalta dependencias y depósitos de víveres. La guardia de asalto actúa. Todo el muno espera. Todo el mundo desea que llegue pronto la hora de la liberación.

Hoy, dia de la conversión de san Pablo, el apóstol por excelencia, el apóstol que ha hecho la más bella apología de la caridad, he podido oír misa y comulgar en casa de Pedro. He hablado con Carmen Noll, después de su prisión, al caabo de once meses de su detención.

A fin de pasar estos días, que podrían ser difíciles, por mediación de Pedro Llumà y gracias al espíritu benevolente y caritativo del amigo Alberto Casanelles y su familia, me he ido a refugiar a su casa, donde también está el P. Evangelista (Sr.Blanc). Me han recibido con afecto. Con el mencionado Sr. Blanc he tenido una larga conversación sobre el amor y la pobreza. Estoy en un despacho rodeado de libros y buenos libros. El Santísimo esta en la cámara de al lado. Procuraré estos días hacer una vida de Ejercicios. Será una preparación. El amigo Pedro dice que realizaré mi deseo muy pronto, más pronto de lo que pienso. Jesús auméntame mi vocación.

Madre mía, Reina de los apóstoles, hacedme como san Pablo, un apóstol loco de amor y de celo, valiente, atrevido, corazón de fuego, que inflame las almas. Virgen María, bien pronto resonarán las Salves a tu gloria por todas las calles y plazas; bien pronto serán reconstruidos tus templos, capillas y ermitas. Madre mía que te alaben todos los pueblos, todos los hombres y sobre todo España; y de España, Cataluña. Que vuelvan pronto a Monserrat tus monjes y la Escolanía, tu palomar, Dios te salve, Virgen y Madre Reina de Cataluña

Ha podido escapar también del infierno rojo mi amigo Montfort, por el cual pasaba angustia.

26 de enero de 1939.- Barcelona. ¡Qué pesadilla esta noche! ¡Qué ansiedad! He soñado que el capitán Arribas, de Estado Mayor, había descobierto mi deserción y que me había venido a buscar muy serio, con su brazo amenazando todavía. He soñado rocas, montañas, escondrijos y momentos de ansiedad. Heridos con llagas gangrenadas y fracturas... Sólo ha sido un sueño.

He experimentado un alejamiento al despertar y encontrarme en la acogedora casa de los buenos amgos Casanellas.

De par de mañana, noticias. Ha caído Solsona, como anotaba ayer, y continúa el avanca abajo. Por aquí están ya en San Pedro Mártir. Acaban de llegar ya.

He oído la santa Misa y he comulgado, mientras fuera continuaba el rumor de la fuselería, morteros y bombas de mano, que hacía un momento había comenzado.

La misma, pero creciente, expectación que ayer. Casi temblaba de emoción. ¡Dios mío salva a la Patria! Cuando pienso que este ruido es el mismo que oía antes de ocupar los pueblos de Cataluña, en los cuales hacíamos aún resistencia, y que ahora lo oigo a las puertas de Barcelona, no sé qué me pasa de tanta alegría.

El ruido se acerca. Todo el mundo les espera. Qué deseo de salir a respirar a pleno pulmón el aire puro de la paz. Se acerca la primavera y con ella la tan suspirada paz y el restablecimiento del Reino de Cristo. ¡Reino santo, de amor, de caridad!

Ayer por la noche hablaron los representantes de las juventudes antifascistas, de los partidos comunista, socialista, CNT, recomendando la resistencia, el alzamiento de barricadas, la defensa palmo a palmo, la lucha, el alzamiento del pueblo, y los tópicos de la invasión extranjera, del nombre de Cataluña -ellos hablando de Cataluña en castellano todos, qué cosa más exótica-, de sus libertades, de la República (?) Española y de les esencias del proletariado. Palabras que caían en el vacío, como gotas heladas en un corazón ya muerto. Sin calor, sin entusiasmo, sin vibración, convencidos del fracaso. Casi daba risa. En enero de 1939 no estamos en el 19 de julio de 1936. ¡Quiénes quieren que se levanten, si toda la juventud o ha sido asesinada o ha muerto en la guerra! ¿Quién puede levantarse para defender un terrible régimen de tiranía y de terror bajo la estrella roja y la bandera roja y negra o encarnada, del odio a muerte y la lucha de clases?

Palabras que el vent se lleva y que no entran en el corazón de nadie. ¡Desgraciados! Estoy convencido de que se acercan para España horas de gloria, de luz y de reconciliación, de fuerza creadora.

Estoy convencido de que renaixcerá la llama viva del cristianismo más viva que nunca.

Son las cuatro de la tarde. Vivimos momentos únicos. Momentos de emoción sublime. Saltaría de gozo. Lloraría de alegria. Radio Zaragoza ha dado ahora mismo la noticia de que Barcelona ha sido totalmente cercada y que han comenzado a entrar. Discursos. Gritos de Barcelona y Cataluña. España y el mundo entero están pendientes de las noticias que se van dando, Barcelona reconquistada para España y para Cristo. Barcelona liberada del infierno rojo. El marxismo, bajo todos los aspectos, ha sufrido el golpe más decisivo. Cataluña. Cataluña está ya salvada. Horas históricas. Estamos conmovidos. Aquí, con la familia Casanelles y con los amigos Pallarols y el padre Evangelista, estamos emocionados junto a la radio. Las ametralladoras todavía petardean. Algún cañonazo retumba en nuestro cielo. Radio Asociación da música. La aviación sobrevuela la ciudad, a baja altura.

Dios mio, ¿es posible que llegue la hora de la liberación? ¡Criaturas del Señor, bendecid al Señor! Cuando todo parecía hundido, Tú has resurgido lleno de gloria. ¡Señor, es tu gloria lo único que me interesa, la única cosa por la cual palpita mi corazón! ¡Dios mío, Dios mío, gracias por haberme permitido presenciar tanto gozo, la alegría de un pueblo que resucita! ¡Dios mio, Dios mío! ¡Alabad al Señor!

A las cinco de la tarde, en medio de una emoción indescriptible, Radio Asociación de Cataluña ha señalado la entrada del Ejército Nacional liberador de España en las Ramblas. Ha sido algo grande. A los gritos de "Arriba España" y de "Viva Franco", con la voz fatigada, casi sin aliento, han anunciado a los cuatro vientos la conquista de Barcelona. Las lágrimas casi han venido a los ojos. La emoción y el entusiasmo del pueblo que se ha lanzado a la calle ha sido formidable.

No he podido resistir la alegría; me he vestido de paisano y hemos salido a la calle con los amigos Casanelles y Pedrerol. La gente aclamaba en la calle a las tropas y a las columnnas motorizadas que iban llegando; aclamaban a Franco y a la España una, grande y libre. Nos abrazábamos por la calle. La gente te paraba en medio de felicitaciones y gritos de alegría. Abrazos, besos, lágrimas.

¡Dios mío, qué admirable! ¡Ha sufrido tanto Cataluña! ¡Ha llegado la hora de su liberación!

He ido a casa, hemos rezado una estación al Santísimo. Hemos ido a casa de Pedro Llumà, mossèn Pedro Llumà, y de allí con Rof y Bassols a casa del padre Torrents, que nos ha recibido lleno de alegría.

¡Viva Cristo Rey! ¡Viva Cristo, Dios de amor! ¡Viva la Virgen de Montserrat! ¡Viva la Purísima e Inmaculada Concepción, patrona de España!

Me he sentido profundamente español y nunca como hoy me sale del corazón un grito bien alto de:

¡Viva España! ¡Viva Cataluña española!

España está destinada a ser una gran fuerza: Ella será el nuevo hogar del cristianismo. Dios mío, ilumina a Franco y a los otros dirigentes, para que todos sus actos estén informados por las doctrinas de amor y de paz cristianos, como hasta ahora.

¡Dios mío, salva a la Patria! Te ofrezco todos los sufrimientos y angustias padecidos hasta ahora. Por nada del mundo querría cambiar esta satisfacción de haber sufrido por amor a Ti. Que estos años de sufrimientos sirvan para tu gloria y para la santificación de mi alma.

Los generales del ejército acaban de hacer discurso formidable, que ha encendido nuestro corazón, hablando de amor, de paz y de justicia.

Virgen María, Madre mía, contempla la gloria de tu Hijo. Reina de España, continúa velando por nuestra Patria. Reina nuestra, que pronto los templos canten tus glorias. ¡Aumenta mi vocación, auméntala mucho, mucho! Hazme un gran apóstol de tu Hijo y de tus grandezas. ¡Dios te salve, María! Madrecita mía, consuela a las familias a las que les faltan tantos seres queridos que contemplan nuestra alegria desde el cielo. Que ellos continúen velando por la salvación de la Patria. Madre mía, consuela a tantas madres desoladas, a tantas hermanas, a tantas esposas viudas, tantos huérfanos...

Jesús mío, te ofrezco a Ti todo este sufrimiento, este sufrimiento colectivo, toda la sangre derramada, todo el dolor de tus hijos; y la vida de tantos inocentes y de tantos amigos ...

Los desgraciados de la CNT-FAI están resistiendo todavía. Es cosa de pocas horas. Que Dios se apiade de ellos.

¡Viva Cristo Rey! ¡Viva España cristiana! ¡Viva Cataluña española!

Y pongo fin a mi Diario de guerra.

Beato Pere Tarrés i Claret 1905 1950

..La liberación de Barcelona el 26 de enero de 1939, datos y testimonios..

Pere Tarrés: la Iglesia al servicio de los enfermos pobres, por Gerardo Manresa Presas y Gerardo Manresa Formosa. Cristiandad. Barcelona, agosto-septiembre de 2004

 

Cristianos para la liberación nacionalista de los pueblos